No m'havia imaginat
que el moment de la veritat seria tan difícil. Des de bon matí quan he deixat
la Lara a l'escola se m'han entel·lat els ulls i se m'ha format un nus a la
gola que m'ha acompanyat tot el dia. M'anava trobant amb monitores, mares, i és
clar, la Glòria, la mestra de la Lara, que exclamaven "m'han dit que ja
marxeu! Oi, quina pena, us trobarem a faltar!" I jo intentava dir que
també els trobaria a faltar però no em sortien les paraules... o potser no em
permetia a mi mateixa dir-les perquè sabia que no podria acabar la frase.
Després de tantes setmanes d'il·lusió, plans, i alegria,
avui he sentit aquesta pena que no havia previst. És com si una mà gegant
m'hagués agafat el cor i me l'estrenyés fort - un dia de llàgrima fàcil. Quan
sortíem de l'escola a la tarda, després d'acomiadar-nos de la Glòria i d'un
parell més de pares, el Dani reia. Em coneix, i sabia que estava fent un esforç
sobrehumà per controlar-me (que si respiro fons, que si em pessigo el nas)
perquè no volia fer el paperet al bell mig dels passadissos en plena hora
punta. "Aguanta, aguanta", reia ell, "que si no es pensaran que
t'estic arrossegant contra la teva voluntat a un poble de mala mort!" La
Lara, en canvi, estava més contenta que un gínjol, repartint petons a tort i a
dret i convidant tothom a "la meva casa de Girona", o com diu en
Paul, a "Santi Pesa Didona".
Bé, doncs demà per la
tarda ja hi serem, a la casa nova, no per deixar algunes caixes i tornar, sinó
per fel els llits, posar els llibres a les lleixes, quedar-nos-hi... i poc a
poc començar a emplenar-la de música, rialles, bones estones, memòries, i tot
allò que converteix una casa en... casa nostra.
